La literatura cubana del exilio, en un principio rechazada por la crítica y por los ambientes universitarios, más por razones políticas que intelectuales o académicas, ha acabado por ocupar el lugar que le corresponde. A través de la obra y del itinerario vital de tres escritores exiliados–Guillermo Cabrera Infante, Severo Sarduy y Reinaldo Arenas-, se afirma la especificidad de esta literatura, su relación con lo que se escribía en la isla, así como sus diferencias respecto a las otras expresiones literarias de la diáspora latinoamericana.La literatura cubana de l’exili, en un principi rebutjada per la crítica i pels ambients universitaris, més per raons polítiques que intel·lectuals o acadèmiques, ha acabat per ocupar el lloc que li correspon. A través de l’obra i de l’itinerari vital de tres escriptors exiliats–Guillermo Cabrera Infante, Severo Sarduy i Reinaldo Arenas-, s’afirma l’especificitat d’aquesta literatura, la seua relació amb allò que s’escrivia a l’illa, així com les seus diferències rexpecte a les altres expressions literàries de la diàspora llatinoamericana.