La meva llengua materna es la miseria, la diaspora, la vergonya, el silenci. Les meves llengues maternes son totes aquestes, plegades, barrejades: totes aquestes que escric malament, amb faltes d'ortografia, totes pobres, barrejades i fallides. Pero avui, aqui, deixo de triar. I deixo de mentir: una llengua no es nomes un recull de sons, es tambe un imaginari, una interlocucio. El Triptic del silenci son tres llibres semblants, pero diferents, en les meves tres llengues maternes, per a tres comunitats linguistiques, si es que aixo existeix. Cadascun dels tres esta escrit, al seu torn, barrejant els tres idiomes: perque aixo som nosaltres, el no tenir un idioma comu, l anar fent sobre la marxa. I perque es necessari un esforç per a entendre una historia que ha estat negada, afinar l oda, deixar-se incomodar i lliurar-se una mica, tambe, a gramatiques impossibles.